Per poder adequar el nostre sistema de treball als nostres joves esportistes és vital entendre el paper que juga l'esport en la infància. Si coneixem les diferents etapes evolutives que els nens van superant al llarg de la seva vida i de la seva carrera esportiva, serem capaços d'oferir-los un desenvolupament personal i esportiu adequat a la seva edat i al seu nivell competitiu.
És important que comprenguem els nens i la seva implicació en les diferents activitats que practiquen (jocs, esports, etc). Un aspecte fonamental que cal que l'entrenador entengui: els motius de participació en els programes esportius dels seus alumnes i les conductes d'aquests a les diferents competicions que ja apareixen en aquestes edats.
En nombrosos estudis, ha quedat demostrat que nens i nenes prefereixen tenir èxit en el camp de l'esport que tenir-lo a l'aula. Fins i tot si haguessin de fallar en algun d'aquests dos camp, els nens escollirien fracassar a l'aula, encara que les nenes es decantarien per fallar a l'esport. Aquest fet demostra la gran importància que el nen concedeix a la seva activitat esportiva. En canvi, malgrat aixó, el major índex d'abandonament competitiu apareix entre els 12 i els 16 anys.
¿Quina pot ser la causa d'aquest fet?
Sens dubte, entren en joc un gran nombre de variables, però potser la més significativa sigui la percepció de l'estrés competitiu per part dels esportistes joves que s'enfronten en una competició.
Un aspecte important que s'ha de tenir en compte, serà com percep el nen la seva habilitat en l'esport i segons això, quin tipus de meta competitiva adquireix. És a dir, la meta competitiva o d'èxit per al nen, serà maximitzar la demostració d'habilitat alta en el seu esport i minimitzar la demostració d'habilitat baixa. Aquesta habilitat pot ser avaluada mitjançant la comparació amb els altres (comparació social) o via fixar-se en la millora del seu propi rendiment (domini o mestria esportiva)
Els nens que utilitzen la comparació social, fan servir els resultats de guanyar o perdre per fixar el seu èxit o fracàs; per tant la seva orientació és cap al resultat. En canvi els altres, el seu èxit o fracàs dependrà de la millora o no del seu propi rendiment. Estan, per tant, orientats cap a l'execució pròpia.
Un altre aspecte important, és el fet de l'aprovació d'aquelles persones que són significatives per al nen (pares, entrenadors, espectadors, ...). Quan més petit és el nen, més cerca l'aprovació social, i l'esforç és el determinant més important d'aquesta aprovació social. Quant més m'esforci, millor em valoraran els altres.
Els nens petits realitzen esport perquè els diverteix (domini esportiu), però poc a poc volen agradar els altres i això els serveix de reforç (aprovació social).
L'edat que ens marca una referència clara d'aquest fet oscil·la entre els 11 i els 12 anys. Nombrosos estudis han demostrat que els nens fins a aquestes edats, no són capaços de distingir entre l'habilitat i l'esforç. Per a ells ambdós conceptes són similars. Els nens més petits de 12 anys se centren en l'esforç per agradar els altres. Així, si són reforçats o criticats per la seva habilitat se senten animats o descoratjats, ja que no són capaços d'avaluar bé la seva habilitat.
En canvi, en els nens més grans de 11-12 anys, l'actitud canvia i passen a centrar-se en el resultat. Guanyar o perdre significa millorar o empitjorar segons els casos. El nen que guanya se sent competent, mentre que el que perd se sent com a no apte per a l'esport. Per tant la seva participació en una competició tindrà un caràcter estressant. Tal i com està estructura avui en dia l'esport són molts pocs els guanyadors i molts els perdedors; per i això no és d'estranyar que l'abandonament esportiu s'incrementi en aquestes edats. Hem de tenir en compte que el desenvolupament psicològic no està directament relacionat amb l'edat. Aquestes edats poden canviar segons que el nen estigui més o menys desenvolupat i /o evolucionat en relació amb els altres nens de la seva edat.
A l'esport infantil, la figura de l'entrenador és fonamental. La importància que aquest li concedeix si guanya o perd, serà una peça bàsica per a l'avaluació que realitzi el nen de la seva actuació dins de la competició.
Si guanyar o perdre és el més important, també ho serà per a l'alumne i atès que el nen amb menys de 12 anys discrimina bé com ha estat la seva actuació, els comentaris de l'entrenador seran el criteri pel qual el nen avalua la seva actuació. Si al contrari, l'entrenador, independentment del resultat, emfatitza la mestria, ajudarà el nen a discriminar poc a poc a seva execució del que és el resultat final de la competició.
Establir objectius amb caràcter d'execució, serà una bona eina per ajudar l'entrenador a treballar rendiments i d'aquesta forma, tindrà referents clars per anar encaminant el seu alumne cap a metes d'execució i no de resultat. Les metes seran realistes, a curt i llarg termini, assolibles, difícils i controlables per l'alumne. Una meta de resultat seria, per exemple, guanyar el partit. En canvi una meta d'execució en basquetbol, podria ser millorar la meva tècnica de tirs lliures a l'entrenament d'avui.
Sens dubte, l'objectiu principal de l'esport infantil és la diversió. Per aconseguir-ho, podem adequar el nostre entrenament a aquest objectiu de diferents maneres: modificant les regles del joc fent-les més atractives, (per exemple si tot l'equip toca la pilota en una jugada, la cistella val 3 punts), reduint les dimensions del camp de joc, etc. Si el nen no es diverteix, podem estar segurs que en poc temps abandonarà l'esport o fins i tot qualsevol altra activitat que faci. La motivació principal en la infància sempre és la diversió.
Un exemple clar d'adaptació de l'esport serà el minibàsquet. En funció del nivell de domini tècnic i físic del nen, haurem d'adaptar-lo perquè aquest pugui dominar l'esport sense excessiu problemes en totes les etapes del desenvolupament evolutiu per les quals anirà passant. El minibàsquet en sí mateix és una clara adaptació per anar introduint les nocions bàsiques del basquetbol. De totes maneres, podem adaptar-lo encara més a les nostres necessitats modificant regles, temps, etc., segons les edats en què estiguem treballant i sobretot, segons el tipus d'alumne que tinguem. Al mateix temps podem aprofitar elements didàctics d'altres esports i adaptar-los al basquetbol, per crear exercicis que sobretot siguin atractius per al nen i a la vegada tinguin elements tècnics, tàctics o físics, que ens interessi treballar en aquell moment.
Una altre variable important a considerar són els pares. Ells pel fet de ser referents principals del nen, seran els encarregats d'implicar-se en el treball de l'entrenador i aquest haurà de demanar la seva col·laboració perquè tant pares com entrenador dirigeixin el seu objectiu pel camí. Per exemple, una pregunta tan senzilla com: t'ho has passat bé? o has jugat bé? enlloc de: qui ha guanyat?, farà que el nen tingui percepció de la seva activitat de manera diferent i probablement a poc a poc s'afiançarà en la idea que en l'esport hi ha alguna cosa més que el simple fet de guanyar.
Aconseguir que un nen es diverteixi competint i al mateix temps s'adoni de la seva pròpia millora no és una tasca fàcil, però si, a poc a poc, introduïm sistemes de treballs que vagin per aquest camí, probablement aconseguirem que els nens continuïn en la pràctica de l'esport i a la llarga obtindrem millors resultats a nivell personal i esportiu.
Demanda percebuda alta i habilitat percebuda baixa --> Ansietat
Demanda percebuda baixa i habilitat percebuda alta --> Avorriment
Demanda percebuda i habilitat percebuda, iguals --> Diversió
